Salvador Palomar i Ferran Sugranyes
Setembre 2009
El ball de diables –com a manifestació històrica, pròpia del folklore festiu d'algunes comarques– arriba a finals del segle xx amb dos models clarament diferenciats pel que fa a la forma d'evolucionar pel carrer, la decoració de la indumentària o l'existència de personatges definits dins la colla, amb un factor determinant: l'existència, o no, d'un ball parlat que figura l'enfrontament entre el bé i el mal.
El ball de diables sense parlaments constitueix una forma de fer el ball que es caracteritza històricament per la gran quantitat de diables que participen en algunes festes o per la considerable quantitat de carretilles que s'empren en cada sortida. Alhora, la relativa facilitat d'aconseguir vestits –que cedeixen les pròpies empreses pirotècniques, a canvi de comprar una determinada quantitat de carretilles– o es poden llogar en diferents cases d'indumentària teatral de Reus, propicia la presència de diables en nombroses festes, algunes en poblacions ben petites, en les poblacions del Baix Camp i el Priorat. És una fòrmula que ja descriu prou bé Antoni de Bofarull quan el 1880 parla de la desaparició de l'antic ball de parlaments i explica que «en cambi s'adoptà aquella vestidura des de llavors, en tota classe de festas, com per a fer una espècie de fochs artificials ambulants, pusquan té lloch tal cas, molts particulars llogan un vestit de ball de diable (així ho anomenan y no vestit de diable, lo que prova son origen), se penjan al coll un civader ple de carretillas, y passejantse per tot arreu, allà on bé els sembla, aganxan una carretilla, li pegan foch i fentla voltar ab forsa, s'obren pas per tot allà on volen».
Quan, en les dues últimes dècades del segle xx, s'inicia l'expansió dels grups de foc, a cavall entre la recuperació de models tradicionals i la funcionalitat de les noves expressions de la festa, com els correfocs, els balls de diables històrics sense parlaments són una petita minoria. I la gran majoria de colles que van formant-se adopten el model de ball que incorpora els personatges de Llucifer i la diablessa, amb els seus ceptrots, independentment que realitzin o no la representació teatral de l'enfrontament del cel contra l'infern.
L'existència de balls de diables sense parlaments constitueix una realitat marginal, poc interessant, fins i tot per als moviments associatius que reivindiquen la vigència dels models històrics del ball, com la coordinadora de colles centenàries que només contempla els balls de diables amb parlaments.
Cada 7 de setembre, el ball de diables de les Borges del Camp encapçalà la professó de trasllat de la imatge de la Mare de Déu de la Riera des de la seva ermita fins a l’església de la població. Aquesta és, avui, una de les poques mostres vives de l’antiga manera de fer el ball de diables al Baix Camp. Hi pot participar tothom que disposi de la indumentària adequada –de fet, hi ha persones que només fan de diable en aquesta diada– i s’hi apunti prèviament. Cada diable es porta les seves pròpies carretilles, en una bossa o un civader. I, evidentment, no hi ha Llucifer, ni diablessa, ni tabalers com en els balls de diables d’altres comarques. És una manera de fer el ball de diables que ha comportat una forma d’evolucionar pel carrer característica, amb un considerable consum de pirotècnia i una extraordinària riquesa patrimonial pel que fa als vestits, de roba gruixuda i amb motius decoratius retallats i cosits al damunt. A les Borges es poden veure magnífics exemples de vestits, de confecció relativament recent, que continuen aquesta tradició.
A Reus, l’anada dels diables al santuari també és oberta a la participació. Cal inscriure’s prèviament i sol passar que el programa de festes surt massa tard per fer-ho, però és possible. La diversitat d’indumentària a la capital del Baix Camp també és notable i llueix en el recorregut pel passeig de Misericòrdia, la tarda del 25 de setembre.
Les Borges del Camp i Reus, i potser Falset –si més no, pel que fa a la presència de diables a l'Encamisada, per Sant Antoni– són exemples d'una pràctica en curs d'extinció.
Potser cal cercar les raons d’aquesta desaparició en el canvi de funció dels diables en el marc de les nostres festes majors. Portar les pròpies carretilles a l’espatlla, en una bossa o civader, és prou pràctic en desfilades rituals com els de les Borges o a la baixada cap al santuari de Misericòrdia a Reus. I és absolutament segur pel repartiment que suposa del material pirotècnic. És més probable que es cali foc a un civader, però l'experiència mostra com les conseqüències són generalment anecdòtiques. Possibilita disparar un bon nombre de carretilles, tot mantenint un nivell constant de foc.
No permet canviar de tipus de pirotècnia i, sobretot, no s’adiu tant a les sortides amb poc material en què cal anar passant amb el que toca i on aviat hi ha diables que es quedarien sense pirotècnia si una mà sàvia no s’encarregués de gestionar la misèria. Portar les pròpies carretilles al damunt és menys còmode per fer enceses conjuntes, tot i que no les impedeix en absolut. I, si hi ha pressupost, un bon ceptrot carregat de carretilles pot generar el necessari espectacle en entrar a la plaça. Fins i tot, si no n’hi ha i la resta del correfoc s’ha cobert a cop de carretilla escadussera i molt de retronar de tabals.
El cert és que, fins i tot a l'àrea històrica dels balls sense parlaments, moltes colles noves han optat per gestionar la pirotècnia des del tradicional carro portat al darrere.
Fer-se el vestit un mateix –o tenir cura de trobar qui el confeccioni– amb una decoració singular afavoreix la diversitat d’indumentària que ha caracteritzat els diables del Baix Camp. Però pot ser més pràctic i barat encarregar-ne una vintena de cop, tots iguals. És evident que es poden tirar igualment carretilles amb un vestit o altre.
El context normatiu, pel que fa a la necessitat d'associar-se o contractar assegurances per a la realització de determinades activitats festives no afavoreix gens ni mica les pràctiques festives on la pirotècnia és emprada per un nombre indefinit de persones.
Certament, el model històric dels diables sense ball parlat sembla abocat a la desaparició.
En tot cas, no es tracta de reivindicar l’antic ball de diables des del sentiment romàntic o des d’una defensa abstracta de la «tradició» local. La reflexió sobre la pervivència del model històric de ball de diables del Baix Camp s’ha de fer en el context d’una valorització d’aquesta manifestació festiva, considerant que forma part dels rituals de cada celebració local i que constitueix una part significativa dels nostre patrimoni cultural. Una reflexió que no és gens banal. Sobretot quan, en el present, un marc legal generat des d’àmbits que poca cosa tenen a veure amb la nostra realitat festiva afavoreix ben poc les pràctiques tradicionals que empren pirotècnia. L’especificitat de les tradicions locals i el valor patrimonial són bons arguments per reivindicar l’excepcionalitat que justifica adaptar la norma general. Evidentment es tracta de patrimonialitzar celebracions, contextos concrets de festa, no a les colles en abstracte.
