Caramella 23: Festa, sàtira i transgressió

«Bocatas kilomètricos de panceta, cabezudos, manguerazos de vino, abuelas cantando karaoke… En España hay miles de celebraciones y todas tienen algo en común: las ganas de fiesta.» Amb aquest text, el diari estatal de major tirada publicitava un nou programa dedicat a les festes que la televisió del seu mateix grup empresarial  ha estrenat aquesta passada primavera.

El text, que inspira moltes reflexions –i, posiblement, diverses formes d’estupefacció– delata, però, en primera instància, la trista deriva cap a l’excentricitat i l’anomalia inofensiva amb què hom percep el fet festiu contemporani.

La festa, en efecte, sembla haver abandonat progressivament la seua condició de «temps cuit» –que tan brillantment li atorgava Manuel Delgado en contraposició al «temps cru» quotidià– per una nova condició que, fent servir una terminologia adient a la mentalitat que li la endossa, podíem anomenar «temps freaky»: el temps que la societat consagra a celebrar el seu vessant extravagant, a oferir un posat pintoresc davant la mirada aliena, a reiterar periòdicament uns gestos banalitzats a còpia d’extirpar-ne els seus components més conflictius.

En aquest procés, fruit alhora de la conversió en mercaderia turística de les identitats col·lectives i de la definitiva imposició d’aqueixa hipocresia sistematitzada que anomenem correcció política, la festa ha estat forçada a evacuar bona part dels seus mecanismes autoreguladors i a convertir la transgressió inherent a la seua naturalesa, en el millor dels casos, en una mena de vulneració simbòlica i reglamentada –i, per tant, planificadament innòcua– de l’ordre establert.

Avui, la transgressió només s’hi tolera quan és pactada, és a dir, quan es presenta en forma de succedani sense cap element de risc ni cap vel·leitat subversiva. Quan la transgressió apareix amb tota la seua càrrega sediciosa, quan es resol la tensió entre el ritual de la transgresió aparent i l’alliberament instintiu que trenca amb una martellada de realitat el fràgil vidre de les aparences, quan l’individu, minuciosament presoner de la coerció política i social de l’estat i els seus tentacles repressors, troba en la festa una vàlvula momentàniament emancipadora, aleshores els mecanismes correctors del sistema es treuen la disfressa tolerant i exhibeixen tota la seua força restauradora de l’ordre presumptament qüestionat.

Un bon exemple d’açò que expliquem seria la recurrent polèmica suscitada per alguns cartells de carnaval, la festa transgressora per excel·lencia, saldada en alguns casos amb un gran escàndol –cas del cartell de Banyoles del 1997, on apareixia el negrito del Cola Cao al davant d’una tribu abillada de forma idèntica al boiximà dissecat del Museu Darder–, la censura de l’element discordant –com ara a Reus el 2005, on la inclusió del mantell de la Mare de Déu enmig de diversa parafernàlia carnestoltenca va esvalotar el sector més religiós de la població– o, fins i tot, la intervenció de la justícia –que, finalment, arxivà la denúncia interposada davant d’un cartell del carnaval de Valls, també del 2005, on el sant sopar de Joan de Joanes es reproduïa amb alguns aditaments provocadors. Altres exemples d’una actitud semblant els podríem trobar en l’autocensura com més va més evident infringida a les Falles de València on enguany una comissió retirà uns ninots al·lusius al cas Gürtel, aduint el seu robatori per banda d’uns desaprensius. O els incidents suscitats regularment pels versots declamats pels diables a diverses poblacions del Principat –a Vallmoll, per exemple, el 1996 li costaren el seu lloc de treball a la mestra de música de l’escola. O les agres controvèrsies provocades per algunes gloses de picat «massa crítiques» interpretades per alguns grups mallorquins —la que tingué lloc el 2007 entre l’ajuntament de Pollença i el grup Al-Mayurqa en seria una de les més significatives.

La societat ha desenvolupat una hipersensibilitat a la crítica i a la sàtira que impedeix, cada dia més, travessar les fronteres de les mentalitats convencionals hegemòniques. I això és certament preocupant. La transgressió és un dels motors de l’evolució de les societats. No és una bretolada ofensiva: és un ressort fonamental en la reflexivitat social i en l’autoregeneració dels valors col·lectius. La transgressió apama els límits d’allò tolerable, els empenta cap enfora, en constata la seua elasticitat, posa a prova la maduresa del col·lectiu, la seua capacitat autocrítica, la salut del seu esperit festiu.

Amputar els elements transgressors de la festa és emprobrir-la, banalitzar-la, privar la societat celebrant d’un poderós dispositiu de canalització de frustracions i de resolució de conflictes. I potser aquest és l’objectiu: reduir la festa a un espectacle estrafolari en les formes i dessubstanciat en el fons, digne certament de competir amb altres subproductes d’idèntica inanitat televisiva.