Revista de música i cultura popular dels Països Catalans

Les lliçons del Tio Canya - Editorial Caramella 35



El passat 15 de febrer, en un acte a la Nau, Centre Cultural de la Universitat de València, diversos representants de la societat civil —la Falla Arrancapins, impulsora del projecte; Escola Valenciana; el Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià Ovidi Montllor (COM); Acció Cultural del País Valencià; Ca Revolta; la Societat Coral el Micalet; l’Associació d’escriptors en llengua catalana-PV; Valencians pel Canvi; aquesta mateixa revista...— feien una crida a declarar l’any 2016 com l’Any Tio Canya, aprofitant l’efemèride del quarantè aniversari de la composició de la cançó.

En efecte, durant la primavera de l’any 1976, Vicent Torrent, mestre d’escola aleshores, es va demanar un mes de permís sense sou i, tancat a sa casa, va escriure moltes de les cançons que conformaren el segon disc d’Al Tall, Deixeu que rode la roda, entre les quals hi havia «Tio Canya». El contingut de la cançó, en un moment d’especial sensibilitat pel que fa a la recuperació de l’idioma en la vida pública, li atorgà ràpidament la condició d’himne popular entre els sectors més conscienciats lingüísticament, una condició que ha perdurat fins a l’actualitat corregida i augmentada.

«Tio Canya» explica, amb l’imbatible geni narratiu de Vicent Torrent —segurament, el millor lletrista en llengua catalana i, com afirma el seu company Jordi Reig, un dels més importants del gènere, en qualsevol idioma—, la història de quatre generacions de valencians i les seues actituds lingüístiques. I aquí hi ha la primera lliçó de la cançó: un veritable tractat de sociolingüística avant la lettre, on es retrata cruament com es minoritza una llengua mitjançant la humiliació administrativa dels seus parlants, com s’utilitza l’escola contra els escolars, com s’imposen els posicionaments diglòssics fins aconseguir un país de valencianocallants, com s’inocula el germen de l’autoodi i, finalment, com podria capgirar-se tot plegat. 

En aquest punt arriba la segona lliçó. Ve dictada per unes dolçaines de rauxa encomanadissa i una tornada bastida amb metàfores transparents: «Tio Canya, tio Canya / no tens les claus de ta casa. / Posa-li un forrellat nou / o et farà fum la teulada». Aquesta és l’únic secret: tenir les claus de casa; autodeterminació, que se’n diu per amainar-ne la rotunditat.

Hi ha una tercera lliçó que no està en el text, sinó en la música i que té un abast ideològic més profund encara. Com tan bé va teoritzar el mateix Vicent Torrent uns quants anys després, no tenim una llengua materna sinó dues: la llengua parlada i la llengua materna musical, la de la nostra tradició. Aquesta havia sofert un procés de substitució lingüística més bèstia que l’altre i d’efectes més subtils: no només ens colonitzava per fora, sinó també per dins, perquè l’havia fet desaparéixer de tots els àmbits. Al Tall va desplegar llavors un programa de recuperació i normalització lingüística que va anomenar riproposta, manllevant un terme italià que ha fet fortuna: calia escriure cançons noves, amb ple sentit actual, utilitzant el llenguatge musical de la tradició; calia fer la tradició contemporània atorgant-li vigència present. I «Tio Canya» era un magnífic exemple d’aquest plantejament. El temps els donà la raó i, afortunadament, són moltes les cançons d’Al Tall que han passat a la memòria col·lectiva.

Ara el país viu uns moments de gran excitació. Al País Valencià, després d’una rastrera insuportable d’anys de plom, governen uns partits que no tenen el català en el punt de mira i que s’alinearien sense pensar-s’ho al costat de les reivindicacions del Tio Canya. Però podria tornar el Tio Canya a València sense posar novament la seua autoestima en joc? Resulta difícil respondre amb una afirmació convençuda. Quan encara no s’ha assolit un objectiu tan elemental com reconéixer legalment i sense embuts la unitat lingüística del català; quan encara no se disposa d’una mínima xarxa audiovisual compartida —ni tan sols cobertura televisiva en català en tot el país—; quan episodis tan intolerables com els recents atacs al català d’Aragó no són percebuts com atacs personals a cadascun de nosaltres, els catalanoparlants dels altres territoris; i quan tenim que suportar incidents tan detestables com la manipulació informativa d’una cadena d’abast estatal per quatre cartells de trànsit monolingües —en català, òbviament; si no, no seria problemàtic— a la ciutat de València; potser ha arribat l’hora de preguntar-nos, amb el mateix Tio Canya, si el forrellat actual és suficient o en cal un de més nou per garantir la seguretat de la casa. Aquesta és potser la lliçó que encara no hem aprés.




mussara.com