JOANA DOMENGE
Música, balladora i dinamitzadora cultural
(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca)

Què et va portar a tindre una relació tan estreta amb la música i el ball tradicional de Mallorca?

De petita ballava en l’agrupació folklòrica Card en Festa de Sant Llorenç des Cardassar, l’any 1974 es va fer al poble el primer ball de bot, que significa ball obert, després de trenta anys de restar inactiu ja que una llei franquista dels anys quaranta prohibia reunir-se més de tres persones. Eren els primers intents a la comarca de la recuperació de la cultura pròpia. Però el ball de bot durant uns anys només es va oferir com una propina d’uns quinze minuts al final de cada mostra folklòrica i es feia difícil fer un ballada oberta on hi pogués ballar tothom tota la vetllada. A partir de l’any 1980 l’objectiu va ser el d’aconseguir fer un ball on hi pogués participar tothom i de duració il·limitada i aquest va ser el motiu que em va portar a tenir una relació molt directe amb la música i el ball tradicional.

Quins creus que han estat els guanys i les pèrdues en l’evolució dels balls de plaça en els darrers quaranta anys?

S’ha guanyat quantitat i s’ha perdut qualitat. Ara hi ha moltíssima gent que sap ballar i que a més participa a les ballades, en algunes poblacions s’ha introduït el ball com activitat extraescolar i s’ha pogut recuperar el fandango tal i com es ballava a Mallorca a principis del segle xx i també s’ha après a ballar-lo a l’estil menorquí, però en canvi s’ha perdut el ball de parella a causa del cercles establerts a les escoles de ball com a forma fàcil per aprendre’n i també s’ha perdut les ganes de ballar bé i amb l’estil propi de cada família tal i com ens va arribar quan vàrem recuperar el ball. També s’ha perdut la consciència de l’activisme cultural. No hi interès per formar-se ni informar-se de l’origen de cada ball ni apreciar la importància del patrimoni tradicional. Algunes vegades m’han confessat que s’apunten a les escoles de ball perquè els surt més econòmic que anar al gimnàs.

Quina relació hi ha entre la cultura popular mallorquina i el turisme? Es donen l’esquena? Veus turisme que s’interessa per expressions de cultura popular autèntiques o, per contra, el turisme acaba fomentant una visió folkloritzada de la cultura popular?

D’entrada cap. Mai hi ha hagut cap tipus de relació amb les zones turístiques i la societat mallorquina. Molt menys en el món de la cultura. Tot i ser, la mallorquina, una societat de serveis, es donen l’esquena. Ara bé, hi ha alguna excepció en la gent que ha decidit, després de conèixer Mallorca com a turista, de quedar a l’illa per residir-hi tot l’any. Aquestes poques excepcions s’han integrat aprenent llengua, gastronomia i participant a les festes populars.
Cap els anys vint del segle XX, al mateix temps que arribaven els primers turistes (no confondre amb viatgers) la societat mallorquina benestant va crear la necessitat de fundar agrupacions folklòriques per satisfer la mancança d’uns modus vivendi que desapareixia i va crear una visió folklòrica, idíl·lica, deformada i estereotipada de la cultura illenca. La Sección Femenina franquista va trobar un camp abonat en aquestes agrupacions i encara va alimentar més aquest estereotip. Quan els anys seixanta arriba el turisme de masses ja es troba aquesta imatge consolidada. Per tant no podem afirmar que el turisme acaba fomentant una visió folkloritzada de la cultura perquè els propis mallorquins ja l’havien construïda.

Quines polítiques haurien de dur a terme les institucions per a recolzar aquestes expressions vives de la cultura popular?

Els polítics haurien de ser més sensibles a la llengua i cultura de Mallorca. Si hi ha sensibilitat normalment hi sol haver acció.