RAMON GUAL
Cantant del Nord
(Codalet, Conflent)

Què et va atreure de la música tradicional que la introduïssis en el teu repertori? Té sentit actualment continuar-lo oferint?

L’any 1974 quan tot just a l’edat de 12 anys aprenia la guitarra, les primeres cançons que em van sortir a les mans eren les cançons tradicionals que cantava la meva àvia i que sentia en els discos que compraven els meus pares, amb cantants del nord i del sud de Catalunya. L’any 1978 encontrant el Maties Mazarico per atzar a la casa familiar de Codalet, on ell venia per escorcollar el Costumari de Joan Amades, vaig descobrir el repertori tradicional i sobretot que la música de cobla no era la sola en el mon tradicional. Al 1989, fent Crescendo amb Joan Miquel Paraire, vam descobrir un repertori de violí del Pirineu i melodies de balls i ballets que ens va permetre de tocar en els balls folk un repertori exclusivament català i no pas occità com fèiem abans. Té sentit a diversos nivells de mantenir la transmissió d’aquest repertori, primer perquè som i ens considerem com a musics tradicionals que el fan perdurar dins el temps, segona perquè porta tota les arrels i la cultura del nostre poble, tercer perquè creiem a la modernitat d’una musica a l’antiga usança!

Com creus que ha evolucionat l’apreciació de la cultura popular en les darreres dècades? Quin futur hi veus?

L’evolució de la cultura és molt forta als Països Catalans, menys a Catalunya Nord, on finalment hem tornat a ser lo que érem abans, el mon de la cobla i dels seus instruments és sempre viu a través del Conservatori de Perpinyà, però queda un desequilibri entre les sardanes i els ballets, afegint que els pocs esbarts, que encara ballen aquests ballets ho fan tots amb musica gravada i no viva; s’ha desenvolupat molt el sac de gemecs i les gralles a través dels grups de gegants i de castellers, però no hi ha grups de musica tradicional o fins i tot de gent que busquen les melodies de Catalunya Nord i que les toquen. Molt sovint el repertori que predomina vé del sud a través dels intercanvis o per internet! Per mi, el futur serà que noves generacions treballin per restablir un equilibri més just pels balls i les melodies tradicionals de casa nostra.

Quines polítiques haurien de dur a terme les institucions per a recolzar aquestes expressions vives de la cultura popular?

No sé si és necessari de buscar en les polítiques institucionals unes esperances per difondre la música tradicional. Però sí que és una qüestió de cultura col·lectiva i de quina manera podem encara al segle xxi fer transmissió i retrobar l’esperit particular d’un mon tradicional. Per nosaltres a Catalunya Nord, que jo sàpiga, no conec cap altra possibilitat que la música tradicional catalana, sardanes, ballets, balls col·lectius o de parella, per mantenir els lligams socials i generacionals a casa nostra, i fer perdurar en el temps uns sentiments d’ús de la cultura dels avis com si era vital per sobreviure, amb evidentment el bonhor de la convivialitat compartida.

Com creus que hauria d’abordar la cultura popular l’escola? Té sentit que a l’escola s’ensenyi «cultura popular»?

L’escola és el lloc més important que ens queda per difondre la musica popular, ja que la família queda molt feble i té massa influències exteriors. Per nosaltres, les intervencions en les escoles me fan assegurar que la proposta agrada a tothom, la mainada perqué son actors, els mestres perqué és una eina de descoberta i de vitalitat, de desenvolupament dels nins i nines, i pels pares que a través de la mainada retroben lo que han perdut o descuidat. Queda el problema per nosaltres de trobar la continuïtat pel carrer o dins les cases per arrelar ben bé la cosa i no trobar-nos dins un sentiment de militància indefinida que no aporta mai cap resultat dins el temps i que ens obliga recomençar sempre…