CARAMELLA 40

VICENT MARÍ PALERMET
Investigador i músic
(Sant Josep de sa Talaia, Eivissa)

Què et va atraure de la cultura popular perquè acabares dedicant part de la teua vida al seu estudi i difusió?

No sé dir, realment, què em va encaptivar de la cultura popular. Jo tenia poca edat, estava molta estona amb els meus avis paterns i ja, quan em demanaven què m’havien de regalar pel dia de complir anys, els deia que una cosa antiga. El meu avi sempre estava fent obra d’espart i cistelleria de vímet i canya i, com tots els avis, contava històries i batalletes. Allò m’encantava. Jo els demanava com era tal o qual cosa, m’ho explicaven, si podíem ho posàvem en pràctica… Poc a poc vaig anar encarrilant la que seria la meua dedicació a la vida, ser un pagès, que no viu d’una producció agrícola, però sí de les ocupacions complementàries d’un pagès tradicional

Quin valor té aconseguir la pervivència d’expressions culturals del passat com el cant pagés? O dit d’altra manera, fins a quin punt el cant pagès es pot considerar cultura popular contemporània i quin sentit té en la societat actual d’Eivissa i Formentera?

En quest moment, la cançó pagesa està en molt mal estat. Els que l’havien viscut de ple, són morts o molt vells i la funció que tenia, de reunir gent, informar de fets, protestar per altres fets, fer riure… està pràcticament extingida. Ara hi ha molt pocs cantadors i es fan molt poques cantades. Hi ha la convicció general de que la cançó, sobretot la cançó redoblada, és una cosa passada de moda, avorrida i que no s’entén res d’allò que diu. Des del meu punt de vista, manca massa crítica que faci textos nous, actuals i interessants pel públic d’avui. En el moment que això s’aconsegueixi, la cançó estirà salvada. De moment, just treu el nas fora de l’aigua.

Creus que arrosseguem una visió de la cultura popular com a representació (és a dir, com a folklore) més que com a vivència? Per què? 

Els trets de la cultura popular pròpia de les Pitiüses, que es van convertint en representació, que es van folkloritzant, són, senzillament, aquells que van perdent pes, valor i sentit dins la vida quotidiana dels pitiüsos. No es pot dir que tot estigui folkloritzat, ni que tot estigui viu. És un procés lent que va començar amb la indumentària i ha anat seguint amb el ball, la cançó, l’artesania… Curiosament va començar amb la roba tradicional en un moment en el que encara es vestia de manera tradicional, però seria aproximadament las anys 1930 del segle XX, quan en algunes ballades hi havia gent que es posava roba pròpia del segle XIX. Avui en dia tenim plena consciencia d’allò que pertany a la nostra cultura popular i està mal vist que es deixi perdre cap tret que en sigui propi. En canvi, no és la mateixa consciència la que s’aplica a la seua conservació, molt sovint es museïtzen els trets en comptes de dedicar esforços a mantenir-los vius. Així, per exemple, a partir de  principis del present segle, es començaren a fer cursets d’artesania: cistelleria, obra d’espart, espardenyes, capells de flocs, roba tradicional… Molta gent en va aprendre i, de ser tècniques quasi desaparegudes, han passat a tenir practicants que n’asseguren la pervivència. Actualment se’n poden trobar mostres en quasi totes les fires que es fan a les illes, però gairebé sempre, els artesans van vestits amb robes tradicionals (o imitacions d’aquestes) No es creu prou en la possibilitat de tenir una funció útil en la vida actual. 

Com creus que ha evolucionat l’apreciació de la cultura popular en aquestes darreres dos o tres dècades? Quin futur en veus?

En les darreres dècades, la cultura popular, allò que en forma part, ha passat de ser ignorat per molts a ser reconegut, apreciat i valorat. Fa trenta anys, a la majoria de les cases del camp, s’hi feia pa, es tenia una mica de bestiar i es feien formatges, es criava un porc i es feien matances, es sembrava una mica de llegum i hortalissa… En aquell moment ningú en feia cas, era normal, propi però antiquat, es pensava que era allò que encara s’arrossegava d’una època d’atràs, de penúria, digna de ser oblidada. En molts de casos, els que haurien d’haver agafat el relleu no ho feren.
Hem de tenir en compte que la gran majoria de les finques aquí no són rentables agrícolament, són petites i poques tenen aigua suficient per fer hort en quantitat. Els propietaris feien feina amb el turisme o la construcció des dels anys 1960 del segle XX.
     La primera generació seguia fent feina al camp els caps de setmana i les vacances, però a un ritme similar al d’abans del turisme. Diguem que les finques seguien el producció. La següent generació abandonà allò més pesat i menys productiu. Ja no es fa cereal, però es tenen alguns animals i es fan hortalisses. La tercera generació ja no sembra ni té animals, llevat d’algun cas anecdòtic. Però aquests recorden amb nostàlgia el que veien i, sobretot, el que menjaven a casa del seus avis i deixen de pensar que allò era fruit d’un atràs cultural i ho valoren com a cosa que hauria de ser vigent.
     Tenim unes illes que són conegudes quasi mundialment, però ho són per un turisme de sol, platja i, sobretot, discoteques i oferta complementària a aquestes. La població local, de cada vegada més, veu el turisme com una cosa negativa, ja es parla de turismefòbia. Si comptam que el que fa famoses a les nostres illes, és un muntatge que bé s’hauria pogut fer a qualsevol lloc de la Mediterrània, allò que ens fa especials, únicament pot ser la cultura popular.
     Cada vegada hi ha més consciència de que hem set nosaltres mateixos els de deixar perdre part de la nostra identitat. Però és tota la col·lectivitat la que ha de treballar conjuntament per capgirar la dinàmica i tenim molt poca cultura de poble. Encara hi ha feina per fer.

Articles relacionats