CARAMELLA 40

VICENT TORRENT
Músic i cantant d’Al Tall
(Torrent, l’Horta)

Què et va atraure de la música tradicional perquè acabara formant part del teu repertori?

Entre 1968 i 1970, l’Equip València-Folk adoptàvem el repertori del Grup de Folk de Barcelona. Aviat vam fer la següent reflexió: els folkis nordamericans i també els sudamericans fan cançons parlant dels assumptes d’interés al seu país i ho fan amb sonoritats de les seues tradicions. L’esperit del moviment folk doncs ens empenta a nosaltres a cantar sobre els temes que ens interessen al nostre país i a fer-ho per mitjà de les sonoritats tradicionals d’ací. Amb Al Tall, entrem de ple en aquesta dinàmica.
Amb el temps, he pensat que tal com voliem recuperar la llengua, pels mateixos motius calia també recuperar d’altres recursos expressius abandonats, com ara la manera tradicional de fer música de la nostra terra.
També amb el pas del temps, he experimentat cóm és de calenta i lluminosa aquesta manera tradicional de fer música i com és d’efectiva per a cantar de qualsevol cosa en el nostre segle.

En una recent intervenció, vares afirmar: «la cultura popular és el primer i més alt nivell de la cultura». Podries explicar-ho?

Entenc que cultura popular és tot aquell conjunt de produccions que fan servir les àrees més extenses de població i que funcionen amb codis comprensibles per la major part de les mentalitats. Entés així, la cultura popular representa l’aliment cultural quotidià de la gran majoria i, per tant, s’hauria de considerar el primer i més alt nivell de la cultura, per davant d’unes altres produccions culturals sofisticades i minoritàries a les que sol concedir-se el prestigiós títol d’«alta cultura». Més encara quan es tracta de fer d’eixa «alta cultura» un signe identitari de les classes poderoses, de les classes qualificades intel·lectualment i de les classes amb aspiracions a ser considerades superiors.
     En el cas de les músiques populars, les administracions públiques haurien d’intervindre fent política i en cap cas haurien d’abandonar la seua responsabilitat en mans de les grans empresses multinacionals que modelen els gustos i les preferències de la major part de la població com a objectiu de la seua indústria.
Així doncs, la part més substanciosa del pressupost públic s’hauria de destinar a la cultura popular passant molt per davant de les partides assignades als diferents àmbits tipificats com «alta cultura». D’altra banda, la innovació i l’avantguarda artística haurien de posar-se al servei de la cultura popular, és a dir, de la «bona alimentació» cultural de la majoria.

Sempre has reivindicat en general i, sobretot, dins del món del folk: «feu cançons populars». Veus molt evident el risc contrari? Pot la cultura popular no ser popular? Perquè hi ha algunes expressions de cultura popular que podrien considerar-se formes de cultura tan elitista com la que solem identificar amb aquest nom… 

En èpoques passades, des de la cultura tradicional es van crear produccions sofisticades que més tard s’han fet populars, gràcies a l’educació a que ha tingut accés la població. Igualment, la nova cultura tradicional que es va desenvolupant en la nostra època, també ha de crear produccions sofisticades que poden, segons com, ultrapassar les audiències populars i anar destinades a públics minoritaris en aquest moment.
     Tanmateix, trobe prioritari que avui es facen cançons populars des del llenguatge musical de la tradició, la qual cosa comporta una actitud d’actualitat i modernitat. Crec que no ha crescut, ni de bon troç en la mesura que jo considere profitosa, esta nova creació de cançó popular des de les sonoritats tradicionals. Ben segur que els músics folkis estan fent evolucionar molt positivament el llenguatge tradicional; i s’està abastant un nivell molt estimable en aquest sentit, però no arriben a trencar el ghetto estètic en que s’han tancat. Només fent cançó popular actual des de la tradició musical, es pot possibilitar l’apertura d’este món sonor a la societat del segle XXI.
     No serà suficient això. Caldrà a més una nova política (per a proposar, educar i promocionar en definitiva esta forma d’expressió musical com una eina útil i funcional. Però sense sorpreses impactants en la línia que indique, trobe que no serà possible.)

Tu, com a testimoniatge d’excepció dels darrers cinquanta anys de músiques populars autòctones, què creus que hem guanyat i què hem perdut dins d’aquest àmbit?

En l’àmbit de les músiques populars en general, trobe que als Països Catalans i particularment al País Valencià s’ha guanyat molt de terreny en  diversitat de géneres i en solvència artística. La crescuda, encara que intermitent, ha anat en alça durant els darrers cinquanta anys.
Respecte de les músiques tradicionals, s’ha fet molt de camí per revertir la folklorització que patien fins els anys 1970 del segle XX i s’han aconseguit quotes de modernitat, en el sentit de reciclar elements de la música tradicional per a la societat actual. Tanmateix, la tensió que es va generar en aquest sentit entre 1970 i 1985 va continuar creixent amb consecucions més moderades de cara a la modernització, malgrat l’adhesió masiva de sectors considerables de població per revitalizar aspectes concrets de la música tradicional: (el boom de la dolçaina, el retorn de manifestacions festives semiabandonades i els nous contextos socials on van incardinant-se, l’avanç espectacular dels tractaments musicals en el folk i l’apertura cap a la mediterraneitat, les formes de cant improvisat, el ball folk, innombrables inicatives en educació, festivals, publicacions…)
Resten pendents la nova creació en cançó popular des del so tradicional i el disseny d’una nova política per rellançar al futur la nostra manera tradicional de fer música tot encalçant un nivell alt de popularitat.
I no cal conjecturar entorn a les bondats d’estes futures transformacions per a la cohesió del País, perquè ja s’ha mostrat clarament en les darreres dècades.

Articles relacionats