CARAMELLA 42

XIMO CAFFARENA
Buscant un idioma propi

Per Josep Vicent Frechina

El nom de Ximo Caffarena comença a sonar en la segona meitat de la dècada de 1970, quan alguns locals de la ciutat de València —la sala Gent, al carrer Pintor Benedito, o Tres Tristes Tigres, a la plaça de la Santa Creu— s’aventuren a portar endavant una programació musical estable i es crea una petita protoescena jazzística que posarà la llavor del que anys després germinarà en una irrepetible eclosió de talents. Caffarena apareix primer en els cartells amb el grup Eso y Tal on coincidirà amb Ximo Navarro, German Elul i Pepe Dougan; o al costat dels València Jazz de Carlos Gonzálbez i Donato Marot; o acompanyant els Triple Zero. Un ambient de promiscuïtats musicals que expliquen la disparitat d’estils dels tres primers enregistraments discogràfics en què participa l’any 1977: Estic ple de tot de Ximo, Pere & Cía, El Saler d’Humo i Deixeu que rode la roda, el segon disc d’Al Tall.

Aquesta darrera formació serà amb qui mantindrà una implicació més constant al llarg de les dècades següents —seua és, per exemple, la música d’una de les peces més conegudes del grup, el «Cant dels Maulets»— i on fonamentarà el seu apropament a la tradició musical valenciana. Un apropament que continuarà després recorrent tots els nivells d’intervenció: la recerca de camp amb els dos volums de La música tradicional a la Valldigna (2006 i 2008); la restauració folklòrica amb les rondalles Vall de Tavernes i l’Agredolç; i el reciclatge folk de la mà d’Urbàlia Rurana —amb qui gravarà tres discos—, Sonadors de la Guaita, Solcavents, Vents de la Vall, etc. Tot això mentre continua embolicant-se en projectes de nou flamenc (Salpicao), salsa (Josito y la Salsa Guay), varietés postmodernes (Pàtxinguer Z) o jazz (Saxomania).

Per llegir aquest article complet de Caramella 42 et convidem a subscriure-t’hi.

Articles relacionats