ARTICLES

RESITUANT LA CULTURA POPULAR
A propòsit de Cultura, de Terry Eagleton (Barcelona: Taurus, 2017)

Terry Eagleton, un dels pensadors més polèmics, interessants i lúcids de l’actualitat, reprèn en aquest assaig el fil de pensament que va esbossar a The Idea of Culture (Wylell-Blackwell, 2000) i torna a sotmetre el concepte de cultura a un rigorós i ben estimulant escrutini.

Com és habitual en la seua prolífica obra, Eagleton enllesteix un text molt provocador, en el sentit més positiu del terme, i aborda la qüestió fent servir una particular metodologia que podríem qualificar de «setge intel·lectual»: amb les seues formes inquisitives i sornegueres i un aparell erudit desarmant, rodeja el concepte una i altra vegada, en desactiva curosament les defenses, siguen aquestes prejudicis o relats imperants, i l’ataca finalment per tots els flancs.

La concreció del títol és més que un avís, però amaga les veritables intencions que l’animen: no es tracta de confegir una teoria total sobre aquest concepte tan vel·leïtós –—des de les primeres pàgines ja s’intueix que això seria una empresa intrínsecament impossible— sinó més aviat d’argumentar una impugnació total als discursos hegemònics sobre la cultura que han prevalgut durant les darreres dècades.

Eagleton comença analitzant l’evolució del concepte de cultura des de la Revolució Industrial a l’actualitat i confrontant-lo amb el de natura, ideologia i, especialment, civilització. A continuació sotmet algunes de les tendències intel·lectuals dominants durant els darrers anys —culturalisme postmodern, sobrevaloració de la diversitat, relativisme cultural— a una crítica corrosiva i demolidora, una mica llastada per la seua recurrent mordacitat que, en alguna ocasió, fa servir per camuflar arguments simplistes. Després, i a partir de la possibilitat de concebre la cultura com una mena d’inconscient social, realitza un recorregut per l’obra de diversos autors —Edmund Burke, Johann Gottfried Herder, T.S. Eliot, Oscar Wilde, Raymond Williams— que li serveix per situar-la al bell mig de diverses dialèctiques: lluita de classes, nacionalisme-colonialisme, conflictes religiosos, etc. I a partir d’aquest punt, encara el gruix de la seua tesi: per què la cultura ha ocupat un lloc tan important en l’Edat Moderna i, en una conclusió tan desconcertant com suggeridora, per què la cultura no hauria de ser considerada tan fonamental en la societat actual.

Eagleton defensa aquesta posició a partir de la constatació de la devaluació de la cultura com a «crítica estètica o utòpica del capitalisme industrial». En la seua opinió, el desenvolupament de la molt significativament anomenada «indústria cultural» durant el segle xx «atestigua menos la relevancia de la cultura que las ambiciones expansivas del sistema capitalista tardío, que ahora puede colonizar la fantasía y el entretenimiento tan intensamente como en su momento colonizó Kenia y Filipinas». La cultura de masses, entesa com a cultura de consum massiu, no suposa necessàriament la desvirtuació dels valors culturals, però sí la seua neutralització com a instruments de transformació social i la seua conversió en valor de canvi, en mercaderia, en benefici industrial. Així, la cultura, en comptes d’aportar un antídot als sistemes de poder, acaba sent-ne «profundament còmplice».

El corol·lari de tot plegat no pot ser més pessimista. La cultura, «en vez de ser lo que podría salvarnos, quizá tengamos que devolverla a su lugar». Perquè, al capdavall, els problemes que afronta la humanitat en el nou mil·lenni no són ni molt menys culturals: «guerras, hambre, armas, genocidios, enfermedades, desastres ecológicos: todos tienen aspectos culturales, pero la cultura no es lo decisivo en ellos. Si quienes hablan de cultura no saben hacerlo sin hinchar el concepto, quizá sería mejor que permanecieran en silencio». El que no acaba d’explicitar l’autor, i en això fa una mica de trampa perquè tanca el llibre amb aquestes línies, és en què hauria de consistir la redimensió de la cultura que suggereix.

La conclusió té un biaix derrotista i lleument capciós. És cert: la cultura no pot suplantar la política —com semblava pretendre, sense anar més lluny, aquell matusser subterfugi exculpatori del «xoc de civilitzacions»—, però això no li treu el seu enorme potencial per empènyer-la fortament en una o altra direcció.

D’altra banda, i òbviament, no hem de negligir la capacitat del sistema per fagocitar i acabar mercantilitzant la dissensió i la mateixa contracultura —ho expressava ben gràficament Jaime Gonzalo en el seu monumental Poder Freak: si tires una pedra contra el sistema és altament probable que te la torne amb una etiqueta penjada amb el preu. Però hi queden grans espais de veritable subversió i emancipació: xarxes de centres autogestionats, contraprogramacions festives que acaben desplaçant celebracions oficials, trames creixents d’activisme cultural cibernètic, circuits alternatius en les més diverses disciplines artístiques i tota mena de projectes cooperatius, plataformes de difusió i iniciatives de guerrilla cultural que, com concloïa Eagleton, potser no tindran un paper nuclear en la societat contemporània, però assenten les bases de les seues futures i imprescindibles transformacions.

El fet que la cultura popular estiga intensament colonitzada pel mercat, sotmesa a les contradiccions de les polítiques identitàries institucionals o controlada i amansida per una profunda mediatització no restringeix la seua centralitat. Ans al contrari, converteix la cultura popular en un territori en disputa on s’han de dirimir algunes batalles decisives. Sense anar més lluny, bona part del futur polític del nostre país ja fa temps que s’hi juga en aquest camp.

I malauradament, molts actors del joc, potser seguint la mateixa línia argumental d’Eagleton, estan tardant massa en adonar-se’n.

icona_pdf
Articles relacionats