EDITORIAL 45: EL PAÍS DEL GENOVÉS

No hi ha imatge que definesca millor la figura de Paco Cabanes Genovés (1959-2021) que la que ens regalà, l’any 1995, després de fer el primer quinze del darrer joc en la llegendària final de l’Individual d’Escala i Corda al trinquet de Sagunt contra Àlvaro. Posem-nos en antecedents: Genovés era aleshores un jugador en franca retirada. Havia perdut les tres finals anteriors contra Sarasol i ara estava perdent també contra un campió emergent, vint anys més jove que ell. Samarreta i pantalons xops de suor, l’expressió trencada per l’esforç i un 55-45 en el marcador que n’augurava la sentència. Però Genovés guanyà un joc, i després l’altre. I el 55-55 va ser saludat per un públic incrèdul i eufòric amb una unànime i atordidora aclamació —«Paco! Paco!»— que el féu plorar. Llavors va començar el darrer joc i, després d’un intercanvi de pilotades que semblava dominat per Àlvaro, Genovés s’inventà una bolea tallant corda que acabà entre el públic i es féu amb el quinze.

I aquí ve la imatge: enmig de l’enrenou d’un trinquet que brama com mai ho havia fet ni ho tornaria a fer, ell es posa a la boca la medalla que duu penjada al coll, s’asseu amb les cames estirades a l’escala, recolza el cap en la paret, tanca els ulls i somriu durant uns interminables segons. És un moment de pura màgia: s’adona d’on està, d’on ha arribat, del que significa per al públic, de per què estima tant aquest esport… i vol gaudir-ho, ni que siga fugaçment, abans que la tensió de la competició li ho furte per sempre. És en eixos segons de plena felicitat quan guanya la partida i el campio-nat. La resta es pot llegir a les hemeroteques —o a l’excep-cional llibre de Toni Mollà Una partida de llegenda (1995).

És cert que ja feia molts anys que Genovés era una mite, però aquell dia el mite i la realitat es tornaren a trobar en un fenomen que es dóna poquíssimes vegades. I el mite quedà segellat per sempre.

En un país tan mancat de referents populars, la irrupció de Genovés va suposar tot un revulsiu d’autoestima. Durant uns anys semblava l’arquetip de super-heroi transformat en esportista, invencible fins al punt de tindre que inventar restriccions inversemblants per a que els desafiaments al trinquet alegraren una mica les travesses: prohibició de tirar la pilota a les galeries, prohibició de jugar per dalt —ell es va inventar una estranya forma de manró per esquivar-la—, eliminació del dau… La superació de tots aquests reptes, sumat al seu caràcter natural i proper, li procurà legions de seguidors i el convertí en l’únic símbol unitari i transversal dels valencians sorgit en la història recent.

Una condició que no li va estalviar el corresponent esbatussó de l’antivalencianisme reaccionari: Maria Consuelo Reyna, directora de Las Provincias, li dedicà el seu menyspreu visceral en una de les columnes diàries que escrivia aleshores, després de que participara en la campanya d’Acció Cultural «Sí a l’ús de la nostra llengua» (1981) i no se’n retractara davant la pressió del mateix periòdic —com sí que va fer el seu company de cartell Jorge Martínez Aspar. Es tracta d’un fet que aleshores no va tindre massa transcendència però que uns quants vàrem rebre amb estupor perquè suposava la definitiva autodelació del programa anorreador amagat sota els escarafalls de l’anomenada, cínicament, «batalla de València».

Ara, superada la commoció popular pel traspàs del pilotari —molts sentirem que se’ns arravatava un bocí de nosaltres en conéixer la notícia— i amb una mica de perspectiva guanyada, s’escauen dues reflexions inspirades en tot el que ho ha envoltat: una relacionada amb la llengua i l’altra amb el país.

La desaparició de Genovés va suscitar una allau de reaccions institucionals, mediàtiques i personals i la seua immensa majoria es feren en valencià. Fins i tot mitjans de comunicació que rara vegada l’utilitzen omplien de valencià les seues cròniques. El cas del periòdic esportiu Superdeporte potser és el més significatiu: feia una portada amb el titular «el cielo en tus manos» i després en feia altra idèntica amb «el cel a les teues mans» mentre anunciava a twitter: «Ací està. El nostre homenatge a Paco Cabanes, El Genovés, també en valencià». Aquestes pràctiques lingüístiques, més enllà de la recurrent diglòssia que les fonamenta, mostren l’acceptació d’un fet obvi que escriurem per ressaltar-ne l’obvietat: el valencià (el català de València) és la llengua valenciana dels valencians. Quan diàriament s’ataca la llengua s’està atacant a propòsit la valencianitat —que l’adversari reconeix molt bé com la catalanitat—, la identitat diferenciada, incòmoda i potencialment sediciosa. Per això en un moment donat s’atacà també el Genovés i el que representava, malgrat la manca de posicionament polític que sempre ostentà en públic.

La segona reflexió està directament relacionada amb la primera. Genovés ha sigut, segurament, l’esportista valencià més important de la història. Tot i ser conscients de la precària articulació del país, aquesta notícia no hauria d’haver provocat una resposta més rotunda i cridanera del catalanisme polític i cultural? Que no forma part, ni que siga una mica, del país del Genovés? Davant de pedres de toc tan eloqüents, és evident que queda molt de camí per recórrer i molta feina per fer. El futur ens el juguem en partides com aquesta i, com tan lúcidament reconeix la saviesa popular, les partides es guanyen quan s’arreglen.

Podeu consultar el sumari del dossier de CARAMELLA 45