EDITORIAL 46: PAU RIBA. LA DARRERA OBRA MESTRA

La mort de Pau Riba el passat 6 de març ens privava d’un creador extraordinari de llarg alè poètic, d’un pensador singular d’aquells que es belluguen camp a través obrint nous camins a cada passa que donen.

Però també ens permetia constatar de nou com d’addicta és la nostra societat a la necrofàgia. De sobte Pau Riba era l’ídol de tothom i Dioptria tornava a l’actualitat com la fundació contracultural que mai havia passat de moda. Curiosament, i durant uns dies, la figura de Pau Riba atenyia les dimensions que per justícia li pertocaven: les d’un gegant de la cultura catalana. 

Fins l’anunci de la malaltia, però, Riba perdurava en la seua desubicació històrica i estructural. Un antisistema desactivat pel sistema mitjançant una operació recurrent i altament efectiva: el seu confinament en el rebost de les icones. En el seu cas, com a darrer representant del vell hippy tossut i ja inofensiu, excèntric a còpia d’abusar dels viatges lisèrgics, acceptat com a figura històrica i amb el seu inalterat esperit transgressor subreptíciament relegat, des de les discursos hegemònics, a les golfes d’una etapa ja superada.

En aquests dies d’elogis i ditirambes, ningú no semblava recordar les crítiques ferotges amb què es despatxaven les seues subversives performances. O la indiferència amb què es varen rebre obres mestres absolutes com Jo, la donya i el gripau (1971) esdevingut innocu emblema de la Formentera hippy, pura anècdota transcendida, quan, en realitat, custodia encara tot el seu magnetisme original: una bellesa antiga i prístina que es condensa en forma de cançoner infantil, misteriós i clarivident alhora, pura màgia atemporal. O el desconeixement de cançons d’amor monumentals, mereixedores d’encapçalar qualsevol tria canònica com «Donya mixeires», «Crida’m» o «La flor del taronger», les dues darreres acompanyant la corrosiva i divertidíssima epopeia etílica de Licors (1975). O, en fi, la minuciosa ignorància a què s’ha sotmés tota la seua producció musical posterior a aquest disc, incloent joies fascinants i inclassificables com Transnarcís (1986) o Mosques de colors (2013).

Fins i tot el tan aclamat Dioptria I (1970) es percep desenfocat perquè es llig ara amb la imatge de l’autor ja estereotipada. Dioptria I no és un disc psicotròpic com el seu germà bessó Dioptria II (1971), malgrat les envitricollades sanefes musicals amb què Om engalana aquella irrepetible col·lecció de cançons. Dioptria I és una crítica àcida i brutal, expressada amb ferotges descripcions costumistes, de la submissió, conformisme i hipocresia que representa la família tradicional i la vida quotidiana de la petita burgesia representada en vuit figures femenines, algunes de les quals són escorxades sense pietat per l’autor —«T’has casat, el cor glaçat / per solucionar la vida / mai no te n’has adonat / t’estic dient prostituta!», canta en la culminant «Vosté (tu, tu mateixa)»—. Fet i fet, Dioptria I, malgrat el seu prestigi persistent, avui no encaixaria dins dels marges de tolerància establerts pel seu masclisme intrínsec i aclaparant.

Afortunadament, Pau Riba no es deixà seduir pels cants de sirena de l’encasellament i la caricatura i continuà amb el seu caràcter incòmode i subversiu i la seua independència de pensament fins al final. Els responsables d’organitzar l’homenatge per a la revista Enderrock amb motiu del quaranté aniversari de Dioptria o l’equip de televisió del programa El convidat de TV3 podrien donar un acurat testimoni del seu tarannà rigorosament heterodox, minuciosament dissident.

Aquests últims mesos, una vegada anunciada la malaltia i, de manera tàcita, el seu imminent final, ens ha regalat la seua darrera i definitiva obra mestra: una lliçó de lucidesa, vitalisme i humanitat que el ratifiquen, en el moment de major crisi existencial que un ésser humà pot experimentar, com un dels artistes més extraordinaris i originals que hem conegut mai, capaç d’impugnar, fins i tot en un context així, la imatge anacrònica i tronada que se’ns ha volgut imposar. Què en farem, del seu llegat?