CATI PLANA I LA POCIÓ MÀGICA DE L’ACORDIÓ
Per Ferran Riera

Si em permeteu la comparació, la vida de Cati Plana és semblant a la del personatge dels còmics Obèlix, però no perquè tingui el mateix físic ni la mateixa força —només faltaria!—, sinó perquè, com el forçut company d’Astèrix, ella també va caure de petita en un calderer  de poció màgica. Em refereixo a la poció que els druides cuinaven a Arsèguel (Alt Urgell) al voltant de les primeres Trobades amb els Acordionistes del Pirineu, que organitzava Artur Blasco, i dels tallers pioners d’aprenentatge sobre l’acordió diatònic que va començar a impartir Francesc Marimon. La Cati va créixer en aquest ambient, ja que passava els estius a la casa que els seus pares tenien en aquest poble de l’Alt Urgell, on ella, com molts altres músics, ha acabat residint i ha creat una família. Això, però, no li ha impedit de voltar constantment per tot Catalunya donant classes —actualment, a l’Escola Superior de Música de Catalunya, el Centre Artesà Tradicionàrius, l’Escola Folk del Pirineu i altres centres de Tortosa i Reus—, investigant, publicant i oferint actuacions amb les més diverses formacions, últimament amb el duet Clavellina d’Aire.  Al cap i la fi, amb el temps, aquesta acordionista ha esdevingut una de les persones més vinculades a l’ensenyament i la divulgació, tant teòrica com pràctica, d’un instrument que el 1976, just quan va néixer, estava a punt de desaparèixer, però que ha revifat amb tanta fortuna que ara sona arreu dels Països Catalans, i sobretot a les comarques de muntanya, amb més força que mai.

Hem parlat amb la Cati sobre aquests antecedents i la seva evolució posterior, intentant esbrinar una de les biografies més vinculades a l’ascensió d’un instrument popular que ha reviscolat conforme ella es feia gran: l’acordió diatònic.

Per llegir aquest article complet de Caramella 49 et convidem a subscriure-t’hi.