ROSA ZARAGOZA 
Una veu tendra i ferma, espiritual i feminista
Per Ferran Riera

Rosa Zaragoza va ser durant un temps «aquella noia que canta cançons dels jueus»; però, després de trenta-cinc anys de carrera musical, el seu repertori ha acabat obrint-se com un ventall d’allò més colorista on cap de tot: temes de les tres religions monoteistes de la Mediterrània i de moltes tradicions més, de la balcànica a l’andalusina, passant per la catalana, cançons de bressol, composicions de caràcter feminista, càntics que són un clam a l’espiritualitat i el misticisme, obres dedicades a la joia de la maternitat i també a la manifestació del dolor, proclames vinculades a la bruixeria i fins i tot himnes relacionats amb la Guerra Civil Espanyola, entre moltes altres varietats estilístiques.

Autora d’una extensa discografia que es complementa amb una activitat inusitada com a responsable de cursets i tallers de tota mena, a més d’oferir concerts arreu del món, la Rosa, tanmateix, s’ha mantingut sempre com una mena d’outsider al marge de modus i modes, creant una obra tan personal com inclassificable en què sempre ha estat envoltada d’excel·lents músics; una obra que, això sí, a poc a poc ha anat creant una legió de fidelíssimes seguidores que la veneren. I, sobretot, mentrestant ha anat polint una veu tan tendra com ferma i carregada de sensibilitat.

Rosa Zaragoza va néixer a Barcelona el 1958. El seu pare treballava a la marina mercant i, quan la família va començar a créixer, el van destinar a les comandàncies de marina d’algunes localitats portuàries. Va acabar a Palamós (Baix Empordà), on va morir quan ella tenia quinze anys. La seva mare va marxar a Altea (Marina Baixa), que era el seu poble, i la futura cantant es va quedar a viure a Catalunya. Aquí comença la seva història.

Per llegir aquest article complet de Caramella 41 et convidem a subscriure-t’hi.