EDITORIAL 41: PER UNA CULTURA POPULAR VIVA, ALEGRE I COMBATIVA

La celebració del 20é aniversari de Caramella ens va servir d’incentiu per obrir un debat al voltant del paper que juga la cultura popular en la societat actual. I, prenent com a punt de partida les idees i reflexions exposades en el seminal llibre col·lectiu La cultura popular a debat (Altafulla, 1984), férem una triple convocatòria: en primer lloc, demanàrem a un seguit d’autors de contrastada trajectòria que prepararen un article sobre algun aspecte concret de la cultura popular contemporània per al dossier central del número 40 de Caramella; en segon, entrevistàrem a una vintena llarga de referents per completar el dossier amb la major pluralitat possible de visions i sensibilitats; i, finalment, convocàrem diverses veus procedents de diferents àmbits —algunes de les quals ja havien respost a les crides anterior—  per acompanyar-nos en un col·loqui viatger que va tenir tres estacions on aturar-se: el Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia, a Barcelona, el Museu Valencià d’Etnologia, a València, i Ca n’Oleo, a Palma.

Més endavant en la revista trobareu una detallada crònica on es recull el més destacat de les intervencions dels participants, per la qual cosa aprofitarem aquestes línies per apuntar algunes conclusions provisionals que ens ha suggerit tot plegat.

Per començar, pensem que hauríem de felicitar-nos per l’acollida de les jornades, l’heterogeneïtat i riquesa de les aportacions, la varietat d’enfocaments i la profunditat dels debats que s’hi generaren. Tres ciutats, tres debats i onze ponents, amb molts punts de tangència però amb novetats també sobre la taula d’una sessió a l’altra. Molt significativament, per exemple, les tres discussions es varen detenir una estona en la complexa relació de la cultura popular i les institucions. A Barcelona el tema va sorgir de forma genèrica i amb molta controvèrsia i a València i a Palma ho féu de forma més específica en abordar-s’hi la funció que hi han d’assumir els museus en el primer cas, i les conseqüències de la recent aprovació de la Llei de Salvaguarda del Patrimoni Immaterial, en el segon. En els tres casos va surar sobre les argumentacions la profunda contradicció que suposa una cultura popular tutelada, atés el seu caràcter intrínsecament transgressor: una cultura popular viva i dinàmica representa sempre, pel mer fer d’existir, un sistema de valors i un ordre polític en conflicte amb els oficials. La seua institucionalització comporta, inevitablement i com a mínim, una certa desvirtuació. Caldria que, des de la política, es mirara la cultura popular com un element central en l’articulació social i es posaren tots els mitjans a l’abast perquè aquella s’expressara en tota la seua plenitud, malgrat els riscos d’impugnació que implica tal capteniment. D’això anava, teòricament, la democràcia.

Altre element de debat que va aparéixer a les tres cites va ser la urgència de plantejar una cultura popular en plural, oberta, permeable i inclusiva: que permeta el diàleg constant, l’assimilació i, quan convinga, el mestissatge. Cal explotar a fons el seu potencial com a agent d’integració i de cohesió social en una societat com més va més diversa i canviant.

Un punt de reflexió nou, absent dels debats de la dècada de 1980 perquè encara no havia irromput com a una de les principals eines de relació social en el món contemporani, és el paper de la xarxa en la configuració d’una nova cultura popular. Aquí sembla evident que les expectatives d’horitzontalitat, solidaritat i generació d’intel·ligència col·lectiva que suscità l’aparició de la xarxa 2.0, o la hipotètica transició de la cultura de masses a la cultura de connexions, s’hauran de redimensionar després de constatar allò que, en realitat, està propiciant el mitjà: una mercantilització de la individualitat basada en l’economia de likes i una capitalització corporativa de tot el coneixement generat.

Finalment, una darrera i molt interessant consideració que va sorgir explícitament a València però que també va aflorar, ni que fos tàcitament a les altres taules rodones, és la vinculació de la tradició a la cultura popular. És evident que una cultura popular basada només en la nostàlgia és una cultura embadalida i inoperant. Però no ho és menys que la nostàlgia també pot ser un poderós instrument transformador: utilitzar el passat per millorar el present, utilitzar eines antigues amb finalitats modernes, saber bé d’on venim per triar els nous camins amb coneixement de causa. Aquest és, en essència, l’estímul que esperona el retrobament amb la tradició que vivim al país des de fa dos o tres dècades.

Abans d’acabar, deixeu que ens congratulem d’un fet de reduïdes dimensions però d’un calat gens menystenible que també s’ha evidenciat durant les jornades: la consolidació de l’espai comunicatiu de Països Catalans al voltant de la cultura popular que encarna Caramella. Som cons-cients de la nostra petitesa però això no minva la satisfacció d’haver complert amb escreix algun dels objectius que començàrem a esbossar un ja ben llunyà 1998.

Moltes gràcies per acompanyar-nos en aquest camí.