MANIFEST 

Discurs de Josep Vicent Frechina amb motiu de la recepció del Premi Joan Amades 2025 – (CAT de Gràcia, 28 de febrer de 2026)

Benvolgudes amigues i amics,

En primer lloc, volem expressar el nostre agraïment més sincer a l’Associació Cultural Joan Amades per haver pensat en nosaltres i haver-nos concedit el premi que porta el seu nom. Rebre aquest reconeixement ens emociona profundament. Ens sentim honorats no sols pel guardó en si, sinó pel gest que implica: el d’haver considerat que la tasca de la revista Caramella forma part del mateix fil que passa per les recerques pioneres d’Amades i que continua avui cosint memòria, compromís i cultura popular.

Joan Amades fou un intel·lectual avançat al seu temps, un treballador incansable que dedicà la seua vida a recollir, estudiar i posar en valor les expressions culturals menystingudes per l’acadèmia i les elits. En una època en què el progrés consistia bàsicament a allunyar-se i trencar amb la tradició, ell va entendre el valor estètic, sociològic, lingüístic, patrimonial, que atresorava aquella cultura popular tan desatesa i negligida. Ens honora rebre un premi que porta el seu nom.

Perquè la revista Caramella és una conseqüència tardana, evolucionada, depurada, actualitzada, d’aquella visió.

Des de bon començament, Caramella ha fonamentat el seu ideari sobre tres eixos cardinals que orienten la nostra mirada i la nostra pràctica diària.

El primer és, si atenem els nostres orígens, l’associacio-nisme, el moviment d’on sorgeix el projecte de revista en confluir les tres entitats fundadores: Carrutxa, Solc i Tramús. Totes tres entenem l’associa-cionisme com una forma d’organització col·lectiva autogestionada que constitueix el nervi motor de la societat. En un temps en què aquest darrer espasme capitalista que anomenem neoliberalisme promou la competitivitat, l’emprenedoria i l’individualisme com a virtuts supremes, l’associacionisme sembla haver esdevingut el germà pobre del relat dominant. I així, mentre l’emprenedoria és fomentada per terra, mar i aire, mentre es legisla per aplanar-li el camí i eliminar-li traves burocràtiques, l’associacionisme amb prou feines si es promou en l’àmbit educatiu, i la burocràcia que l’envolta sovint s’articula en un format intimidatori, si no directament dissuasiu.

L’associacionisme és, en molts sentits, el contrari de l’emprenedoria. Aquesta busca el bé individual, que eventualment pot cristal·litzar en bé comú. Aquell prioritza el bé comú com a forma d’arribar al bé individual.

Els aparells de poder temen la societat civil organitzada sense tutela institucional. Temen la capacitat de la gent per a articular-se, per a pensar-se i per a actuar al marge dels circuits oficials. Per això, massa sovint, malden per cooptar l’associacionisme quan aquest esdevé una forma efectiva de contrapoder. Aquesta setmana passada hem pogut comprovar-ho de primera mà per boca del regidor de grans projectes de l’Ajuntament de València, el popular José Marí Olano, que ha dit, textualment, amb una intenció desacreditadora: «Les associacions de veïns són uns senyors que s’han reunit i han decidit que són l’associació de veïns.» Efectivament, té raó, són els veïns autoorganitzats. I ho ha reblat amb el punt d’arrogància del que desconeix minuciosament quines són les atribucions d’un representat públic: «Ací decidim nosaltres.» Doncs nosaltres reivindiquem aquest associacionisme que no es deixa instrumentalitzar.

El segon eix és, òbviament, la cultura popular. Però, repetim-ho una vegada més, no la cultura popular entesa com un catàleg de reminiscències pintoresques i innòcues, curosament seleccionades del passat per a ser exhibides en un exercici d’autorepresentació narcisista i entotsolat. Entenem la cultura popular com una vivència dinàmica i contemporània. És la forma horitzontal, negociada i també conflictiva amb què articulem la nostra vida en comú; la manera com ens pensem críticament i ens representem com a societat; el terreny on reproduïm, discutim i transformem els nostres valors; l’espai on elaborem el sentit i el valor de l’existència.

La cultura popular no és un repertori folklòric format per peces de museu: és una pràctica viva. Es desplega per les escletxes que li deixa una societat convertida en mercat, un espai públic cada vegada més circumscrit a les zones que han quedat provisio-nalment inservibles per al seu ús privat, i un temps consagrat gairebé íntegrament a la productivitat. En aquest context, si la cultura popular està viva i no és una representació, haurà de ser necessàriament contrahegemònica i, per tant, el mitjà idoni des d’on gestar, covar i difondre projectes transformadors i constituents.

El tercer i darrer eix és el país sencer: els Països Catalans. Un país proscrit i retallat, al qual es nega el seu propi ésser. Un país que sobreviu políticament i culturalment fragmentat, conscienciosament afeblit i per-manentment assetjat. Un país amb dues terceres parts del territori governat per una Administració que fa seues les polítiques exterminadores promogudes per l’extrema dreta. I, tanmateix, és un país que persisteix. Que persisteix sovint inconscient de la seua identitat més pregona, però capaç de fer-la emergir joiosament davant del més petit estímul. Una identitat que té en l’idioma la seua espina dorsal. Per això és a l’idioma que s’adrecen els atacs més ferotges i desacomplexats. Atacs davant dels quals massa vegades no hi ha la resposta unànime i contundent que caldria. Un país, a més, que imaginem obert, acollidor i inclusiu. Perquè, com cantava tan lúcidament l’amic Pau Alabajos, nosaltres també som els utòpics, els idealistes, els ingenus, que no fan més que somiar.

Però Caramella és fruit d’eixe somni, d’eixa idea, d’eixa utopia, d’eixa ingenuïtat. I ací estem, malgrat tot.

Moltes gràcies.

Podeu consultar el sumari del dossier de CARAMELLA 54