SALVADOR PALOMAR
Investigador i dinamitzador cultural. Membre de Carrutxa
(Reus, Baix Camp)

Recordes el moment en què vares decidir que dedicaries bona part de la teua vida a l’estudi i la difusió de la cultura popular? Com es va produir aquesta decisió? I si no hi va haver moment així, com va ser el procés que et va portar a fer-ho?

De ben segur, el meu interès per la cultura popular es desvetlla a l’adolescència —vaig néixer el 1956— a les Borges del Camp, d’on era el meu pare. Recordo haver dedicat algun estiu a llegir els volums del Costumari Català que hi havia a casa d’uns tiets i, sobretot, la descoberta des de petit del Ball de Diables. Però, efectivament, el meu treball en aquest àmbit neix de la pràctica del teatre i l’animació de carrer, a finals de la dècada de 1970 i la creació, el 1980, de Carrutxa com a grup de recerca i acció cultural.

A Carrutxa heu fet servir la cultura popular com a una poderosa eina d’intervenció, articulació i dinamització territorial i social. Per què creieu que la cultura popular és tan decisiva en aquestos àmbits i quin balanç en feu després de tants anys de trajectòria?

Des de Carrutxa sempre hem cregut que calia adquirir coneixement, investigant, per retornar-lo a la població. És clar que la recerca aplicada, el posar en valor les pràctiques culturals del passat, genera noves dinàmiques. No es tracta d’enyorar cap passat idealitzat sinó de constatar com, en cada moment de la història, les persones han generat respostes a les seves necessitats, des de les tècniques de treball a les relacions de festeig…
     El millor de la nostra experiència en aquestes quatre dècades de feina ha estat, sens dubte, haver comptat amb la col·laboració de moltíssimes persones, des d’aquelles que han volgut compartir la seva memòria —un dels components fonamentals del nostre treball— a les que s’han i ens han engrescat a tirar endavant noves experiències, reinventant festes o generant associacionisme. El coneixement, sobretot des de la proximitat, esdevé un referent d’identitat col·lectiva que motiva l’acció cultural. Però si el patrimoni és un invent, una construcció social, cal que ho sigui a partir del diàleg —o el debat— entre persones, de la mateixa població o científiques socials.

Tu sempre has tingut una mirada crítica i reflexiva sobre el nostre entorn. Quines creus que són les principals febleses actuals en el camp de l’estudi i la difusió de la cultura popular als Països Catalans?

La cultura popular és, per sobre les interpretacions que fem els especialistes, el conjunt de pràctiques, de creences, de formes de vida presents en una comunitat, viscudes sense que hagin de ser considerades necessàriament com a «cultura» per part de les persones que la formen. La «tradició» deriva del coneixement, però és també la percepció que, en cada moment històric, la comunitat té d’un llegat cultural que canvia i s’adapta a cada context social. Massa vegades es considera la «cultura popular» com una opció més de l’oferta cultural, una proposta de consum —per no dir mercaderia— que es programa i es ven. Això genera manifestacions de cultura popular fossilitzades, totalment o en part, en l’intent de reproducció del passat que es presenten a un públic massa cops molt aliè al sentit que les pràctiques han tingut o tenen per a les persones que les coneixen i viuen. Certs desequilibris en l’àmbit festiu en són un bon exemple.
Quant a l’estudi, la distància entre el món universitari i els centres de recerca en el territori és encara, massa vegades, prou gran.

Vivim un moment de profunda individualització de la societat, amb una tendència cada vegada major a l’oci domèstic (la gent es queda a casa per veure continguts en streaming), al mercat on line i la privatització de l’espai públic. Corre perill la cultura popular davant d’això?

D’una banda vivim en una societat que, alhora que individualitza el consum, fa indispensable l’associacionisme per a tirar endavant qualsevol manifestació col·lectiva. Que obliga, per exemple, a abandonar els costums d’implicació personal, espontània i puntual en la festa —que hem de reivindicar— per haver de crear una estructura de colles, entitats o federacions. L’espai públic és controlat i regulat pel poder i només és accessible des d’aquest model d’organització associativa. La difusió d’unes pràctiques culturals concretes que els mitjans contribueixen a identificar com a tradició generalista, de ben segur que afecta de forma molt significativa una manera d’entendre la cultura popular i fa desaparèixer o canvia radicalment pràctiques culturals procedents d’un llegat històric. Però el cert és que la cultura popular no desapareix, senzillament es transforma. Molts aspectes de la festa en el passat són avui presents en la protesta social o política, com a espai de transgressió de la normalitat quotidiana. Es generen constantment nous costums que successives generacions identificaran com a tradició o la nostra societat compta amb un riquíssim llegendari o repertori de facècies que s’amplia constantment gràcies a les xarxes digitals, per posar alguns exemples.