L’ESQUERRA I LA CULTURA POPULAR

La concessió de la medalla d’or de la ciutat a la Mare de Déu del Roser per banda de l’Ajuntament de Cadis, amb el vot favorable de Podemos que n’ostenta l’alcaldia, ha estat llegida en clau conjuntural i atribuïda a l’especial habilitat d’aquesta formació per dilapidar el seu capital polític a còpia de torpesa estratègica i arrogància discursiva. Més enllà, però, de l’evidència d’aquesta interpretació, la justificació adduïda pel seu líder en les declaracions realitzades al Diario de Cadiz, revela turbulències ideològiques de més llarg recorregut. Explicava Pablo Iglesias: «Jo crec que Kichi [José María González, alcalde de la ciutat] ho ha gestionat d’una forma molt laica en el sentit de que es tracta d’una mostra de respecte als sentiments populars demostrant que s’ha de conviure amb distintes tradicions i formes de pensar. Els urbanites d’esquerra hem d’aprendre a respectar aquestes tradicions tan arrelades en el poble».

És fàcil que algú detecte en aquestes paraules un exercici de resiliència política que busca treure profit de la contradicció però el que realment delaten, en el fons, és que la vella i persistent incomoditat de l’esquerra amb la cultura popular no s’ha esvaït amb l’arribada d’aquells que anaven a canviar-ho tot. Ans al contrari, s’hi ha accentuat amb l’ensorrament dels paradigmes hegemònics que, si més no, disposaven d’un relat ben travat i del seu consegüent i minuciós doctrinari.

L’esquerra s’arroga una representativitat popular intrínseca: representa el poble —sense que mai haja pogut dilucidar plenament i satisfactòria el significat darrer de tal concepte-i, per tant, sap quines són les aspiracions i necessitats d’aquest poble. Es tracta, òbviament, d’un poble idealitzat d’on sorgeixen unes expressions de cultura popular presumptament autònomes i igualment idealitzades.

Malauradament, la realitat presenta un caire més complex i polièdric: el tal poble sol tenir unes aspiracions i necessitats culturals que col·lisionen sovint amb les línies roges que circumscriuen les consignes polítiques de la mateixa esquerra, fet que acaba conduint a un dilema ideològic ben bé irresoluble. Per això determinat pensament d’esquerra té grans dificultats per gestionar la seua relació amb, per posar uns pocs exemples, la religiositat popular, els bous al carrer o les músiques que regnen sense rival possible entre les generacions més joves de les perifèries urbanes —trap i reggaeton— on fins fa quatre dies hi havia el graner sense fons del vot obrer.

Una temptació en la qual se sol caure per eixir de l’embull consisteix en proposar una esmena a la totalitat esperonada pel cercle viciós que s’hi genera: la incomoditat de l’esquerra és sistemàticament aprofitada pel populisme reaccionari de dreta que troba la saó perfecta per a instrumentalitzar un terreny altament sensible a la manipulació emocional; operació que, al seu torn, propicia un distançament major de l’esquerra i un increment de l’anatemització de l’expressió cultural la qual es despulla, des d’aquesta perspectiva, de tota la seua càrrega simbòlica, de tots els seus significats profunds i de tots els valors positius que congrega, es deixa en els ossos de la banalitat i es desacredita com una mostra d’insensatesa col·lectiva. L’exemple de la festa de les Falles al País Valencià és un exemple paradigmàtic del funcionament d’aquest nus gordià del qual tan escaldada va eixir l’esquerra.

I no caldrà recordar la brillant argumentació d’Owen Jones que observava, en la denigració metòdica dels chavs —els nostres canis i xonis—, una maniobra orquestrada per les elits intel·lectuals i polítques britàniques amb l’objectiu de legitimar les desigualtats socials mitjançant la demonització de la classe obrera associant–la a la vagància, la delinqüència o, en el millor dels casos, l’estupidesa i la frivolitat. Una maniobra que pillava l’esquerra a contrapeu i sense discurs per contrarrestar la força mediàtica dels estereotips.

Una altra estratègia desllorigadora, i ací coincideixen dreta i esquerra, consisteix a reservar el terme cultura popular per a totes aquelles pràctiques escassament conflictives o fàcilment reprimibles per la via normativa. Una cultura popular, doncs, institucionalitzada, articulada jeràrquicament i amb un alt grau estipulat de representativitat identitària que, només eventualment, s’allibera del dogal preceptiu per a transgredir les barreres de la correcció política en un ritual que té més d’autoregulació sistèmica que de genuïna subversió. Els diversos incidents esdevinguts amb alguns cartells de carnestoltes, versots de diables o gloses enverinades en serien un bon exemple: un recordatori periòdic de l’existència dels límits, un pas més cap a l’amansiment i la submissió.

Entre els tres vèrtex d’aquest triangle impossible, la idealització, la instrumentalització i la denigració, segur que hi ha espai més que suficient per a establir vincles autèntics amb les diverses expressions culturals, debatre la seua naturalesa i afermar la voluntat de transformació social des de, i no contra, aquestes praxis simbòliques populars que, com tan certerament descrivia Manuel Delgado, «propugnen un ordre polític bàsicament distint a l’imposat des del camp sociopolític dominant».

Perquè al capdavall, i parafrasejant el que escrivia Iván de la Nuez en un article memorable, no és que nosaltres sapiguem el que el poble necessita, sinó que necessitem el que sap el poble. Siga el que siga aquest substantiu tan relliscós i, alhora, tan inevitable.