EDITORIAL 44: UN DELS NOSTRES. EN MEMÒRIA DE JORDI FÀBREGAS

Quan el pas del temps emboire una mica el dolor i la incredulitat, potser tinguem la perspectiva suficient per entendre que el 21 de gener de 2021, dia del traspàs de Jordi Fàbregas, es tancava una etapa cabdal en la reubicació de la música tradicional dels Països Catalans dins l’àmbit de la cultura catalana contemporània. Així de determinant i decisiu va ser el paper que Fàbregas jugà en aquest procés des de la seua triple condició de creador de repertori, divulgador i gestor-dinamitzador.

Si ateníem les dues primeres facetes, la seua contribució ha sigut colossal: quatre discos amb Coses, des d’on intentà refundar la cançó popular mitjançant la renovació de l’imaginari col·lectiu amb fogonades del calibre d’«Au jovent» (1976), «El faroner» (1977) o «Cançó del campaner de Taüll» (1978)—; un treball absolutament peoner amb l’Harmònica Brava —Lo poder del cant (1980)— tot reivindicant els instruments mediterranis de corda polzada; quatre discos més amb La Murga, laboratori inquiet i bellugadís que obriria un immens ventall de camins; cinc al capdavant de Primera Nota que inaugurarien la etapa més fecunda i proselitista del folk català, deixant-nos entremig alguna peça inoblidable —«La Venitosa» (1990), per exemple—; nou amb la seua continuació natural, El Pont d’Arcalís, principal promotor del folk pirinenc al costat d’Artur Blasco; i encara dos més fent lliga amb Toni Torregrossa i Maurizio Martinotti entre d’altres —Pau i Treva (2006), Mar Mur (2010). Cinquanta anys de recerca i reconstrucció de cançoner, de composició i creació d’arranjaments, i d’interpretació amb una poderosa presència escènica i una expressivitat vocal particularíssima, pletòrica de carisma, de força i de sensibilitat.

Però si el vessant artístic ha estat transcendental, encara ho ha estat més el treball activista que l’acompanyava: el 1988, de la seua mà, se celebra al Centre Cívic l’Artesà del Barri de Gràcia de Barcelona, la primera edició del cicle «Tradicionàrius», inspiració i estímul d’un seguit de cicles i festivals que comencen a proliferar al llarg i ample del país; neix el segell discogràfic TRAM; s’organitzen cursets de ball que popularitzen la polca, el xotis, la masurca o els balls de rotgle; es consolida la recuperació de diversos instruments pràcticament desapareguts com el sac de gemecs, la tarota, la viola de roda i l’acordió diatònic; es publiquen partitures, monografies i repertoris cançonístics; es crea una botiga de llibres i discos que reuneix una producció editorial creixent i no sempre ben distribuïda, etc. I l’any 1993 es rebla el clau amb la creació del CAT amb el qual la música tradicional dels Països Catalans —aquest fou sempre el seu marc nacional— disposarà d’un centre estable de difusió i promoció gestionat per músics, un veritable pal de paller des d’on es consolidarà tota la feina precedent i es concebrà i dinamitzarà un inacabable devessall de projectes, iniciatives i complicitats.

No som capaços d’imaginar tot el que el CAT ha arribat a propiciar sense el compromís i la capacitat d’anticipació de Fàbregas, un timoner d’aquells que subjecta amb fermesa el timó mentre esquiva innombrables esculls i s’inhibeix dels cants de sirena dels prescriptors de modernitat sempre perplexos, quan no displicents, amb un programa que els desconcerta amb la seua tossudesa i longevitat.

Ara, acabat de jubilar com a director del CAT, encarava una nova fase existencial que volia centrar en la via creativa. Així ens ho va confessar en la darrera entrevista que li férem a Caramella, on utilitzà una expressió que ara adquireix una dimensió que no vàrem saber veure-li llavors: «mentre la Lola, la gola i el meu cos aguantin, seguiré cantant». Dissortadament, el cos no li va aguantar i ens hem quedat tots una mica desemparats.

Deixeu-nos així acabar aquest text, escrit encara des de la commoció de la pèrdua, amb una petita anècdota en clau personal. L’any 1998, just unes setmanes després que la vida l’arremetés amb la coltellada més dolorosa que s’hi pot donar, Fàbregas baixà al País Valencià per fer una actuació que tenia aparaulada i que no va voler cancel·lar. En la sobretaula del sopar previ a l’acte parlàrem de Caramella, un projecte en embrió que aleshores començàvem a desenvolupar. Enmig de la conversa, i des d’aquella mirada fixa i pregona que el sotrac li va accentuar, ens va dir: «Com comprendreu, visc un moment de confusió vital completa. Però si ara mateix tinc una única cosa claríssima és que aquesta revista s’ha de tirar endavant». Doncs ací estem Jordi, rabiosos del teu comiat, agraïdíssims pels anys compartits, i amb la teua visió i determinació com a senyera i llegat.

Podeu consultar el sumari del dossier de CARAMELLA 44