EDITORIAL 43: LA CULTURA NO HAURIA DE TORNAR A LA NORMALITAT

Una important conseqüència de l’emergència sanitària que ens governa des de fa uns mesos ha sigut deixar al descobert les nombroses vergonyes que com a societat ens havíem permés: la priorització de l’economia extractiva i depredadora com a suposat motor de progrés, el desballestament de la sanitat pública propiciat per aquest mateix ideari econòmic, el recurs a la violència gratuïta i sempre esbiaixada de l’Estat com a control de la dissidència o la paorosa feblesa dels moviments alternatius, en serien algunes de les més evidents.

Una altra, i és ací on voldríem ara incidir, seria la concepció de la cultura com un fet ornamental, subsidiari, prescindible quan vénen mal dades i cal refundar la jerarquia de valors. Tant se val les declaracions ampul·loses de les institucions —el passat 22 de setembre el Senat espanyol i la Generalitat de Catalunya declaraven, amb diligent simultaneïtat, la cultura com un bé essencial—, les apel·lacions al seu pes dins del PIB —com si l’única vara de mesurar fos l’econòmica— o les partides extraordinàries del pressupost que pretenen «reactivar-la». El mal està molt més estés i té unes arrels més profundes.

La contínua suspensió d’espectacles i esdeveniments —viscuda en algunes institucions amb una torbadora sensació d’alleujament—, el zel extrem en l’aplicació de les mesures sanitàries amb rigoroses reduccions d’aforament que no s’han plantejat en altres àmbits —ho deia Joan Miquel Oliver: «haurem de tocar dins dels avions per a poder actuar amb l’aforament complet»—, el tractament donat pels mitjans de comunicació, tan propensos al titular seguidista i inquietant, o, en fi, l’escassa imaginació i esforç esmerçats per a proposar alternatives, demostren que les declaracions són pura cosmètica. En realitat, però, l’imprescindible, l’urgent, és un canvi radical per la via dels fets. Un canvi de paradigma que situe la cultura al centre de les nostres vides i li atorgue la veritable dimensió i referència que li pertoca: un bé comú indispensable per a la realització individual i col·lectiva.

Durant el confinament, hi va haver una allau de cultura virtual: concerts en streaming, recitals de poesia, presentacions de llibres, exposicions en línia, pel·lícules i llibres alliberats…, una incontinència creativa desesperada, una mena de fugida endavant que oferia la cultura com a pal·liatiu i que anticipava la catàstrofe posterior. Molta gent va descobrir aleshores el paper que havia jugat la cultura a les seues vides i la nostàlgia que aquesta sobreexposició telemàtica suscitava. Una nostàlgia que, pel que fa a les expressions de cultura popular, esdevenia més dolorosa i anguniejant: la cultura popular exigeix vivència física, espai públic, possibilitat de transgressió, experiència col·lectiva. Tot se’ns havia escamotejat mentre s’instaurava una atmosfera de por i desconfiança i se’ns denegava la possibilitat d’adaptar-nos als nous requeriments sanitaris.

Els professionals del sector, amb el suport del teixit cívic més mobilitzat i conscienciat, s’han esgargamellat a través de manifestos i comunicats: «La cultura no se suspèn, es prorroga», promogut per Cultura en lluita; el manifest impulsat pels músics de les Terres de l’Ebre; #TuEncensLaCultura, manifest col·laboratiu en suport de la cultura de proximitat del País Valencià; «Prou!», encapçalat per Lluís Gavaldà i Jordi Planagumà i que superava llargament les dues mil adhesions; el Manifest Cultural d’Andorra; el «Manifest a favor de la Cultura» que feia públic el Cercle de Cultura; «La Cultura imprescindible» que difonien diverses entitats de les Illes Balears; etc. Textos combatius i imperiosos que interpel·len les institucions perquè hi actuen d’immediat amb un pla de xoc i un seguit de mesures concretes que n’asseguren la supervivència.

Aquestes mesures, però, només tindran un efecte a llarg termini si el seu objectiu no és alleujar les conseqüències de la crisi i retornar el sector a l’estat en què es trobava abans de la pandèmia. Perquè la darrera perversitat de tot plegat és l’ús interessat del llenguatge amb el lema «tornar a la normalitat». Si aquesta és la vertadera finalitat de les mesures, manifestos i declaracions, estem caient en el parany que ens han parat.

No volem tornar a la normalitat si això equival a deixar que el capitalisme clientelar continue campant amb la seua agressivitat natural, reduint la democràcia als seus més esquifits aspectes formals i convertint la cultura en un objecte de consum sotmés a l’enganyifa dels mercats. Si tornar a la normalitat significa amagar de nou les vergonyes, el futur se’ns presenta tan poc falaguer com aquest present de carrer vedat, de societat atemorida i pusil·lànime, d’ultradreta blanquejada, de repressió assumida i de cultura cancel·lada. De ben segur que hi ha altres camins i potser ha arribat l’hora de començar a desbrossar-los.

Podeu consultar el sumari del dossier de CARAMELLA 43 aquí

Peu de foto: Ball de jotes a Ulldemolins, setembre de 2020