LLUÍS PUIG
Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l’exili
(Terrassa, Vallès Occidental)

Quan parlem de la nostra cultura popular, quines imatges li venen al cap?

Em venen al cap centenars d’imatges, totes passades a través d’un sol prisma. Quan arribo el gener del 2011 al CPCPTC hi havia una imatge dominant que eren les manifestacions tradicionals festives. Per aquest motiu dedico bona part de la meva feina a posar en valor les activitats fetes des de l’associacionisme cultural.
     Les manifestacions «tradicionals» se senten còmodes avui sota la definició de cultura popular, almenys així m’ho sembla a mi. I sabeu per què?, doncs perquè la vitalitat i potencia que avui dia tenen tots aquests àmbits els fa ser contemporanis, creatius, i vigents, conseqüentment no fem manifestacions folklòriques, sinó manifestacions plenament populars.
Avui a ningú l’hi fa vergonya dir, en segons quin ambient, que balla sardanes, que toca la gralla, canta en una coral o participa dels correfocs fent de diable. A la vegada, i ho dic rotundament, una de les tradicions més antiga i genuïna de la nostra cultura és associar-nos. El fet associatiu, estimulat per la manca d’un estat propi, ha generat un hàbit d’agrupar-nos per assolir objectius comuns sota el paraigües d’una entitat, d’una cooperativa,…. i fer realitat els nostres objectius

Quin pes té o ha tingut la cultura popular a la seva vida?

Doncs m’ha permès ser on sóc i fer tot el que he fet a la meva vida. Des dels 14 anys fins avui he pogut ser un més d’un bon grapat d’entitats amb les que he col·laborat. M’ha permès crear una empresa i dedicar-hi 10 anys des de l’òptica privada i professional una altra mirada. I des de l’Administració pública he pogut fer també tots els papers de l’auca, començant com a tècnic arribant fins a ser un Conseller exiliat. Espero i desitjo poder seguir sent la mateixa persona, tant de cara a les persones que he pogut conèixer i apreciar arreu dels Països Catalans com, sobretot, amb mi mateix. La meva vida no tindria cap sentit sense la cultura popular. Sempre he estat convençut del poder transformador que la cultura porta implícita.

Les institucions tenen una tendència evident cap a la instrumentalització de la cultura popular. Com es pot combatre aquesta tendència?

 Les institucions les fan les persones que han de gestionar uns recursos públics i la mirada des de dins d’una institució sempre és diferent, que vist des de l’òptica d’una entitat o també vist des d’una empresa.
Entenc que per a la governança cal establir normes, decrets, ordres… que no sempre repercuteixen igual a tothom en funció de la seva activitat o del lloc del territori des d’on es viu. Ara bé, això no vol dir en absolut que calgui instrumentalitzar ni res ni a ningú. Si parlem de la instrumentalització com a «manipulació» no crec que en general puguem dir que n’hi hagi. Si la cultura popular fos altament subvencionada potser sí que podria arribar a ser «depenent» i per tant esclava de les institucions. Però us puc assegurar que la suma de les ajudes econòmiques no dona per a fer que cap entitat de cultura popular hagi de ser «instrumentalitzada» per l’administració.
Potser la floreta més bonica que des d’aquí i ara puc escriure és constatar com la cultura popular no ha caigut en mans de l’aplicació de l’article 155 per part del govern de M. Rajoy. Per tant podem afirmar que la cultura popular va véncer el pitjor embat antidemocràtic des del cop d’estat del juliol de 1936 fins ara.

La política institucional en matèria de cultura popular sol visibilitzar els aspectes més folklòrics, més estandaritzats de les manifestacions en aquest àmbit. Segur que és més fàcil i rendible i no fa por a la institució, però potser llavors no és ben bé cultura popular?

No estic gaire d’acord amb l’afirmació de la pregunta…  uns exemples: al Consell de l’Associacionisme Cultural s’hi han afegit els àmbits de jocs, de les penyes taurines. S’ha elevat els coneixements de la construcció de pedra seca a declaració de patrimoni de la humanitat per part de la Unesco. Es fan escoles d’estiu acompanyant un ramat d’ovelles i d’aprenentage amb fibres vegetals. Les bandes de música i les corals no s’avaluen en funció del seu repertori sinó de la qualitat interpretativa. El món ateneístic s’ha convertit en la xarxa de teatres més gran de Catalunya. I des del món dels Centres d’estudi la xarxa de treball en tot tipus de patrimoni s’estén al llarg de tot el territori dels PPCC.
     Quant a totes les grans manifestacions cíviques i polítiques que hem realitzat els darrers vuit anys, fossin les de l’11 de setembre o qualsevol altra, la presència activa de molts grups de música, dansa (sardanes, bastons, …) castellers, etc.. ha estat una institucionalització del folklore? O ha estat la gent dels casals, esplais, ateneus… que han fet debats molt actius (impensables fa 10 anys enrera) i han volgut manifestar-se utilitzant els seus referents culturals ?
Tristament amb les aportacions econòmiques que la suma de les administracions públiques destinen a la cultura no es pot arribar a influir gaire en la visibilització de la cultura. Penso que val la pena no atabalar-nos gaire amb quines manifestacions tenen més o menys visibilitat i seguir treballant de valent des de totes i cadascuna de les associacions amb el què ha de ser un objectiu comú: ampliar el nombre de persones que es vulguin sumar i participar del fet cultural. Això sí que ens fa populars, lliures i més forts com a país.